Espai Volart
El passat Dimarts 13 d'Octubre, vàrem estar a l'Espai Volart visitant l'exposició de Julio González, un escultor Espanyol que va viure del 1876 al 1942. L'Espai Volart és un local situat molt a prop del centre de Barcelona, un lloc on s'exposen diferents exposicions, però mai permanents. Aquest cop hem vist la exposició de Júlio González, un escultor Barceloní. Podem trobar imaginatius dibuixos d'escultor, allunyats de la figuració il·lusionista. El secret del seu art són tots els mitjans plàstics que hi aporta al seu contingut, i també tota la inspiració que troba en obres antigues obres d'artistes molt famosos. Tot ho adapta a un art abstracte i que fa a l'artista únic. És un artista que sobretot, per les seves escultures es considera abstracte.
Julio González, durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1916-1917) va treballar com a Soldador a França, però quan va decidir dedicar-se plenament a l'escultura, va aprofitar els seus coneixements que va aprendre a França per entregar-se totalment al ferro. Les seves primeres creacions, que van ser màscares i natures mortes fetes amb ferro, deixen veure que Julio tenia un costat Cubista inspirat en Picasso, un artista amb el qual també va treballar. Però cap al 1928 cada cop s'interessa més en l'abstracció, encara que sempre es basava en la natura i també s'inspirava molt en obres d'altres artistes. Cap a la dècada dels anys trenta, González es limita a pintar i crear plans esencials, i ens els seus dibuixos utilitzava les línies justes, és a dir, que nomès potser amb 4 línies ja tenia la forma d'una persona o de qualsevol objecte que volia crear. Majoritàriament les seves obres recreen temes com la maternitat, les màscares africanes o les figures femenines.
Hub Barcelona
EL MÓN AL MUSEU. DISSENY DE PRODUCTE.
En gairebé tot el que fem al llarg del dia utilitzem un o més objectes. Si volem seure utilitzem una cadira, per fer la bugada una rentadora, per veure'ns-hi encenem un llum..., objectes de múltiples dissenys i funcions que ens han acompanyat al llarg de la vida i que ens mostren que a mesura que el món canvia també ho fan els objectes.
Com és, doncs, que uns determinats objectes i no d'altres passen a formar part de la col·lecció del Museu? Cadascuna de les peces exposades són considerades una mostra representativa del disseny del seu temps, de les diverses aportacions materials i tècniques proposades pels seus autors, així com del seu ressò sociocultural.
El disseny del producte és un dels nostres grans patrimonis culturals. Perquè quan posem la mirada a Barcelona o en Catalunya, ara o d'aquí a uns anys, només podrem entendre com vam viure si coneixem aquells objectes que vam tenir al nostre costat, alguns d'ells avui patrimoni del Museu.
EXTRAORDINÀRIES!
Aquesta exposició proposa un recorregut cronològic del Segle III al segle XX de ceràmica, teixits, mobiliari, vidres, miniatures, rellotges, papers pintats i altres objectes. Aquesta disposició destaca el valor de les col·leccions a alhora que permet establir diferents relacions entre elles.
En arribar al primer terç del segle XX, l'exposició s'introdueix en les anomenades arts d'autor, com el vidre, la ceràmica, l'esmalt i la joieria, creacions amb un nom propi i majoritàriament d'artistes Catalans.
Resultat de donacions i adquisicions a ciutadans, col·leccionistes i artistes, aquesta exposició esdevé així un homenatge al col·leccionisme que ha contribuït a configurar el gran patrimoni artístic de Barcelona.
EL COS VESTIT. SILUETES I MODA.
Des de l'antiguitat, els humans han alterat la forma i l'aparença del seu cos amb pentinats, joies, tatuatges i sobretot mitjançant el vestit.
Les diferents maneres de vestir-se tenen a veure amb els codis morals, socials i estètics de cada època. La moda imposa cànons de bellesa i les siluetes i els volums es modifiquen. El vestit canvia les proporcions i modifica la relació de la persona respecte de l'espai i dels altres individus.
L'exposició explica com el vestit modifica l'aparença del cos mitjançant unes accions que tendeixen a comprimir-lo i alliberar-lo alternativament, des del segle XVI fins avui en dia.
DISSENYES O TREBALLES?
Les dècades del 1980 i 1990 van ser un moment estel·lar per al disseny gràfic. Després de la mort de Franco, amb la integració plena a Europa i l'establiment de la democràcia, els dissenyadors van tenir l'oportunitat de participar en un procés de creació i transformació de la imatge de les institucions públiques, les organitzacions privades i les empreses.
Va ser una època de vitalitat extraordinària, d'eufòria i celebració descrita com "el boom del disseny".Però els dissenyadors gràfics, dissenyaven i treballaven intensament, com es pot comprovar si s'analitza aquell moment, en què el disseny va començar a tenir més presència social.
Amb la irrupció de l'ordinador Macintosh i l'arribada del nou mil·lenni van sorgir noves perspectives i especialitats. Els nostres dissenyadors gràfics van aconseguir consolidar-se i projectar-se internacionalment mentre començaven a enfrontar-se amb nous reptes, com el de la sostenibilitat, la sobrecàrrega informativa o el creixent multiculturalisme de les nostres societats.
Caixafòrum
Les dues exposicions que hem vist han sigut: Turbulències i Una Certa Foscor.
La primera parla del buit que deixen les coses i com la gent ho perceb.Només entrar, la primera obra és una imatge del buit que va deixar la Gioconda quan va ser robada. Aquell fet va provocar que encara més gent a veure aquell espai sense quadre. Això ens porta a la reflexió de que una cosa que ja no existeix ens crida més l'atenció, ja que no ho valoràvem quan ho teniem.
Respecte a l'altre exposició d'art contemporani hem pogut veure creacions que ens podien emocionar més, ja que es parlava de coses que viu la nostra societat al dia a dia i de critiques a aquesta.
Finalment, junt amb la exposició d'Una Certa Foscor, la millor obra de video-art és una de Bill Viola. Aquest havia agafat a gent de diferents estils de vida, diferents sexes, religions i raçes. Tots es trobaven en un mateix espai, distants entre ells i cadascun al seu "món". En un moment inesperat una gran onada d'aigua els invaeix a tots, és en aquest moment quan tots es junten, s'ajuden i junts combateixen a l'aigua. La crítica final seria que en els moments més complicats es quan les persones s'ajuden, pero mentre es com si la humanitat ni existís.
Realisme Japonès
Títol de l'exposició: Realisme Japonès Contemporani.
Introducció a la exposició: Aquesta exposició presenta l'art figuratiu dels segles XX i XXI, es poden veure les obres dels artistes japonesos contemporanis més prestigiosos en el camp de la figuració i el realisme.
Autors: Els autors més reconeguts en aquesta exposició són: Hiroshi Noda, Masayuki Hara, Tadahiko Nakayama, Toshiro Aoki i Kenichiro Ishiguro.
Data o periòde: Les dates de les obres exposades van desde el segle XX fins actualment, segle XXI.
Estil o corrent: L'estil és realista i el corrent és contemporani.
Descripció objectiva: Hi havien obres d'art figuratiu. L'art figuratiu es divideix en realisme i hiperrealisme. Utilitzen la tècnica del Shasei, és a dir, que quan pinten el que volen es transmetre l'atmòsfera del moment. Pinten a molta figura femenina perquè eren les seves muses. Les tècniques que utilitzen per pintar són oli i acrílic, i inclús fan servir guix en alguns. Les mides dels quadres normalment són bastant grans.
Descripció d'una peça: Descriuré l'obra de "El noble ser", una obra de Noda. Aquest artista va fer una sèrie de quadres de coses simples. En aquest del qual parlem veiem a una nena vestida amb roba bàsica i de colors freds. És un artista que ultilitza art figuratiu realista, ja que utilitza més matèria a les seves pintures, és a dir, es veuen els empastes i les veladures. Totes es pinten amb oli.
Descripció subjectiva: Ishiguro pinta quadres inspirant-se en l'Anime, és a dir, agafa il·lustracions de l'anime i les converteix amb una obra hiperrealista aplicant objectes quotidians. Shimamura utilitza molt la llum, i això no ho fa per il·luminar més els quadres, sinó que vol fer una atmòsfera celestial que ressalti a la dona. Wakayama vestia a dones japoneses amb vestits de la monarquia Europea, volia contrastar-ho.
Context històric: Situem l'obra de "El noble ser" de Noda. Durant aquesta època va haver un intent de cop d'estat, i Hirota Koki esdevé el primer ministre. També les tropes japoneses ocupen Nanjing i comença una de les massacres més importants de la història de Japó. Al 1940 Japó conquereix Hong Kong mentre les forçes navals ataquen Hawaii. Es podria dir que l'època en la que es va pintar aquesta obra és una època de batalles, guerra i conflictes interns.
Biografia: Parlarem de Noda. De nom complet, Hiroshi Noda, nascut al 1936 i actualment està viu, té 82 anys. És un artista de Corea del Sud i es dedica a pintar realisme. Va viure la postguerra de la Segona Guerra Mundial que va deixar Tòquio devastat amb dues bombes atòmiques. Va ser una època en la que predominava l'art abstracte, i ell va trobar el realisme al seu tao, ja que deia que el realisme era la manera de trobar la veritat i l'existència de l'èsser. Va ser l'home que va fundar l'institut d'Estudis de Pintura Realista Contemporània a Hiroshima.
Opinió personal: Aquesta exposició et fa veure que el realisme no és una tècnica del passat, sinó que molts artistes van lluitar perquè l'art abstracte no s'apoderès de tot i que representar les coses o les persones tal i com les veiem també és una manera molt bona de fer veure al espectador el mateix que veu l'artista en aquell mateix moment. M'he adonat que el detallisme és molt important per fer aquest tipus de quadres i que la paciència és fonamental.
Un segle breu
Així és el títol de l'exposció de MACBA que vàrem anar a veure. És una exposició que ens mostra tots els fets històrics importants que van passar desde l'any 1929, quan va haver la Exposició Universal fins a l'actualitat.
Totes les obres que hi havien eren d'art modern i contemporani, parlant de feminisme, racisme, independència, revolució i capitalisme entre d'altres temes. Totes les obres que es mostren durant l'exposició es presenten específicament des de la prespectiva de Barcelona, de manera que la majoria d'obres tenen la seva arrel a la ciutat. Un exemple, seria la sala que parla sobre la Guerra Civil Espanyola, mostrant imatges i propaganda. Ens mostren també l'aparició de la nova generació d'artistes després de la Guerra, que explotaven les tensions de lesseves conseqüències i de la dictadura mitjançant llenguatges d'abstracció.
Festival Panoràmic
És el festival que explora la relació entre el cinema i la fotografia, i promou i incentiva la recerca de nous llenguatges i narratives audiovisuals. El fil temàtic de l’edició d’enguany és l’any “68” i la noció de “revolució.
Vàrem veure varis tipus d'art relacionats amb el Maig del 68, les que més em van cridar l'atenció van ser els cartells de protesta que es creàven i també el video-art. També, per ficar-nos més en l'època vam crear un fan-zine, és una espècie de revista/àlbum on podiem crear el que volguèssim sense cap tipus de censura inspirant-nos en la cultura que ens havien ensenyat allà.
Després vàrem assistir a 3 xerrades totalment diferents:
- Conferència "Les Barricades del Maig del 68 i Hollywood".
- Història d'una fotogènia.
- Conferència "The Whole World is watching".
Mies Van Der Rohe
El Pavelló Alemany o Pavelló Mies van der Rohe fou construït per Mies van der Rohe junt amb Lilly Reich, dissenyadora d’interiors i professora de la Bauhaus, el 1929 a motiu de l’Exposició Universal realitzada a la ciutat de Barcelona, on actualment es troba una rèplica molt acurada de l’original. En aquella època l’arquitectura més usual era la de caràcter modernista, tot i que a Espanya a causa de la dictadura, van tornar a estils més antics i menys moderns com l’arquitectura historicista del segle XIX, una arquitectura més decorativa. El sistema constructiu utilitzat és l’arquitravat, es pot veure clarament l’horitzontalitat de l’edifici formada principalment per un sostre pla i horitzontal, uns pilars de metall que subjecten l’estructura de l’edifici i el converteixen en un edifici de planta lliure és a dir, no hi ha murs interiors que subjecten el sostre de l’edifici ja que no són necessaris. L’estructura permet que la façana sigui només un element de decoració. D’aquesta forma, s’aconsegueix que l’interior de l’edifici sigui més obert i dinàmic. Els materials que utilitza pertanyen a èpoques anteriors, per exemple, utilitza el ferro, l’acer i el vidre. l’edifici és d’arquitectura racionalista, basat en formes geomètriques simples, l’absència de decoració, la funcionalitat de l’espai i la planta lliure. Així doncs és un espai diàfan que permet a la gent passejar-se amb facilitat que portà a Barcelona l’arquitectura moderna el 1929 impactant a la població de l’època.
Poètiques de l'emoció
Hem anat a veure al CaixaFòrum l'exposició titulada Poètiques de l'emoció, la qual ens ha parlat sobre el paper de les emocions dins de l'art. Aquesta exposició estava dividida en diferents àmbits per tal de parlar com es reflecteixen les emocions en aquests. Per començar, l'àmbit que hem visitat ha estat el del cos, el qual ens parlava de la importància que te el cos d'una persona per mostrar els seus sentiments. El següent àmbit ha estat el paisatge, el qual s'ens ha sigut relacionat l'espai que ens envolta amb les sensacions que ens transmet. Per últim, els esdeveniments socials i els seus sentiments, ja que tots aquestes revoltes es formen a partir d'uns sentiments forts d'una comunitat.
